Dictionary
Patriarcado (Parte II)
by Alex Maresma
March 2022

Seguimos intentando entre todes construir nuestra definición de patriarcado. Os comparto cómo perciben, se cuestionan y viven el patriarcado tres bonitas personas que también han querido compartir su voz.


Bruna 25, Profesora de literatura, enamorada de Lorca y los libros, escritora, artista como su abuela, fotógrafa de un color suyo. Una voz poderosa con eco de todas las mujeres de su vida y también suave y brillante como el mar de Cádiz. /ella/ @brunavellaneda

El patriarcat és l’únic sistema de societat que coneixem, osigui que és difícil definir-lo perquè és l’únic que existeix; és com definir un color nou: no me’l puc imaginar perquè no existeix. Per tant, la realitat és el patriarcat, la vida. Sí, hi ha una definició, però ja la sabem. No sé quan vaig descobrir la paraula patriarcat però sé que va ser tard, perquè jo sempre l'escoltava i no sabia que volia dir. I devia ser quan vaig començar amb instagram, amb vint-i-dos anys. Convisc a dures penes amb el patriarcat, no m’hi acostumo i hi estic trista, enfadada i resignada. Fatal, todo mal. El veig a la família, als homes de mitjana edat sobretot, i a l’institut com al que més, potser perquè és un lloc on d’alguna manera no escullo estar i se’m fa molt obvi. Com a professora no en passo mai ni una, encara que sàpiga que són bromes. Convido sempre a la relfexió i foto molta bronca, sempre parlant-ne de manera molt oberta. Una vegada va haver-hi una situació d’aquestes molt petites, vaig posar una frase per analitzar, alguna cosa que deia “tu prima no se que…” i ja va sortir el típic graciós, no recordo bé que va dir, tampoc val la pena, però jo li vaig dir “si hubiera sido tu primo este comentario no se hubiera hecho”. I recordo que després de la classe, un alumne del col·lectiu LGBTIQ+, va venir i em va dir “gràcies, perquè ets la primera persona que per una cosa tan petita diu algo”. La meva manera de combatre-ho és no fent veure que no ho he sentit, perquè és quelcom que és fa molt a l’institut. Quan no dic res a vegades, és quan surt alguna tonteria de boca d’un professor perquè si que em fa por enfrontar-me a gent que està al mateix nivell que jo, em fa molta ràbia però és així. M’he trobat molt poca gent en l’educació que es negui a deixar passar les coses. Hi ha tres nivells: mofar-se o agredir l’alumne, l’intermig “ai, no dieu això o no feu això” i continua com si no hagués passat res, i no deixar-les passar. I de la última n’hi ha poca,  però d’aquesta poca gent n’hi ha de molt molt canyera. Amb els dos anys i mig que porto fent de profe he vist  una cosa que als meus mestres els hi passava i és el “hauria d’haver-hi més hores de” cadascú amb la seva assignatura, però ara els entenc. Perquè evidentment penso que s’hauria de treballar el feminisme a les aules, però com tantes altres coses, i a sobre compaginant-ho amb uns coneixements d’assignatures. No hi ha temps. I l’altre molt important: una cosa és el que es pot fer a l’aula amb diners i una altra molt diferent, el que es pot fer a l’aula sense diners. Tu pots convidar gent a fer xerrades, a fer tallers, artistes… tantes coses! Però sense diners es limita molt. Es podria educar el professorat, però si el professorat no vol ser educat, no ho serà, no els que són salvatges i no creuen en el feminisme. Jo sóc coordinadora de l'unitat de gènere del meu institut i tinc una hora a la setmana per treballar això, però jo sóc tutora d’una classe només i no puc fer que la resta de profes ho facin, potser ni poden, perquè no tenen temps. Una altra cosa que he vist que sí es pot fer és tractar-ho per sota: fer debats, els debats són molt fàcils de generar, o enlloc d’analitzar la frase “La Maria està enamorada del Guillem”, analitzem que “El Guillem està enamorat de l’Albert”. Això està molt bé, però no dóna un resultat imminent, és molt molt difícil. Podem fer cosetes i són genials, però falta, perquè el que diu “puto gay” seguirà dient el mateix. Al final toques a qui està disposat a canviar. El que serviria és portar una persona supervivent de violència de gènere, per exemple: ens falta gent de fora, però és evident que ningú vindrà gratis, no passa i a mi em fa vergonya preguntar, sense pressupost, que has de demanar?. Però hi ha coses que milloren, com tenir profes del col·lectiu i que se’n mostren orgullosament part. És molt important, com a referents. Els petits detalls acaben marcant la diferència.

01/04

Ir 29, Detrás de sus pupilas una sombra que esconde historias, es una voz transparente y clara, dentro de la timidez una chispa de cambio que abandera la ternura como arma. /él/ @ir.itw

Jo definira el patriarcat com un sistema de classes, de gènere, de religió, que es sustenta molt dins un cisheteropatriarcat. Per mi més que un sistema es tracta d’una operació que sorgeix d'una societat que necessita categoritzar-ho tot i crear estructures i funcionar a través dels privilegis i sistemes de classe. El concepte el vaig conèixer quan em vaig començar a informar dins el feminisme, a primer de la ESO, però jo abans no havia sentit a parlar sobre el patriarcat i quan em vaig començar a moure dins col·lectius feministes vaig començar a conèixer el terme i el que implicava. I a partir d’aquí, he anat veient l’evolució de la paraula, que primer era molt més tradicional i ara ja ha passat a abordar i extrapolar molts més temes. Jo abans la veia com una paraula que només abordava el feminisme entenent-lo com a dona cis i hetero i ara per mi engloba moltes més coses. Al dia a dia crec que és algo que hem normalitzat molt i fins i tot ens costa llegir i identificar-ho, per mi vulgui o no, he estat educat, visc i em crio en un sistema patriarcal, ho visc així. Tot i això, dins el meu cercle he construït una petita mini societat amb totes les persones que entenem i vivim semblant el gènere, la sexualitat, l'orientació, els privilegis… i a partir d’aquí hem creat una petita comunitat, o això és el que pensem nosaltres (riu).

"Els meus privilegis canvien depenent de la manera en que em projecto."
02/04

Me n’adono molt a l’hora de com socialitzo pel carrer i quins espais ocupo realment, els que es suposa que he d’ocupar a la meva feina etc. Jo me n’he adonat molt fora del cercle familiar i fora del cercle relacional, tot el que implica i engloba. Hi ha molt la mentalitat que com a persones transmasculines nosaltres no vivim dins una societat patriarcal i jo ho visc completament diferent. Si que és veritat que jo m’adono que els meus privilegis canvien depenent de la meva expressió, o la manera en que em projecto o vull projectar-me. Me n’adono que jo, tot i ser una persona transmasculina, sóc una persona amb expressions o trets que socialment es dirien com a femenins inclús amanerats, aquí veig canvi de visió o paradigma que hi ha amb tot això cap a l’altre gent. I sí, realment crec que moltes persones trans vivim o hem viscut el patriarcat, hem viscut la violència, i a vegades queda tapada, inclús ens ho tapem nosaltres. Jo crec que pel fet que hi ha persones transmasculines que rebutgin o neguin (lo qual em sembla super lícit) la manera de socializar que tenien anteriorment, fa que tampoc es puguin relatar 100% com són les experiències de les persones transmasculines. 

A les escoles sí, s’està posposant molt aquest tema, sí que s’està començant a formar els equips docents però alhora de prendre decisions s’extrapolen molt a nivell personal quan crec que cal una resposta a nivell de tota la comunitat educativa. També me n’adono que lxs profes acabem reproduint moltes vegades dinàmiques i actituds. És molt habitual escoltar unx profe dir “vale, doncs diga-li a la mama que…” i això per mi implica que hi ha una estructura molt marcada que no valora la classe, el gènere, ni l’estructura familiar d’aquella persona. Jo penso que com a mestres hem decidit posposar-ho i és un tema que ens ve molt a sobre. Jo el que faig és preguntar molt a la gent del meu voltant, perquè com a persona trans m’adono que moltes coses que faig ara es llegeixen diferent. M’autoanalitzo molt i pregunto molt.

Victòria 45, Profesora de historia, la dibuja con las manos en gestos apasionados y debate los detalles más interesantes de la vida con un mirar ávido de conocimiento, de entender y escuchar, inevitablemente dulce y preocupado. /ella/

Quan era estudiant d’història, a l’assignatura d’antropologia, vaig conèixer el terme matriarcat, que és un concepte utilitzat per definir societats on la dona té un paper preponderant i de poder. Per contraposició vaig conèixer el concepte oposat, patriarcat. Però és des de fa poc que escolto aquest terme més reiteradament als mitjans de comunicació. En cap moment de la meva vida no m’he sentit menystinguda ni limitada pel fet de ser dona però sempre he tingut molt present la gran desigualtat que pateixen moltes dones arreu del món. Veig el patriarcat com una estructura social que té els fonaments corcats i que acabarà donant pas a una altre organització social, espero, més igualitària. Els canvis però són lents i necessiten assentar-se bé.

El jovent d’avui en dia, en general, té molt integrat la igualtat d’oportunitats de nois i noies. Percebo molt sovint esperit reivindicatiu i força crítica. Tot i això encara romanen vius alguns estereotips i clixés sobre el que implica ser home o ser dona, però cada cop són més laxes. Tinc l’esperança que tard o d’hora acabaran desapareixent o difuminant-se.

03/04

A vegades els nois i noies acaben reproduint conductes o rols pel sol fet de que les tenen integrades o normalitzades. Quan sorgeixen conflictes és important fer-los reflexionar d’on venen aquestes creences, on es fonamenten, i com funcionen i que s’adonin de la capacitat que tenen per canviar-les. Des de l’escola, s’està treballant per vèncer prejudicis i jerarquies. És cert que cada docent té el seu bagatge personal i la seva sensibilitat al respecte. Però la perspectiva des de la que s’imparteix tota la docència és la mateixa i els valors de fons també: l’empatia i el respecte. Els coneixements que s’imparteixen des de cada assignatura tenen aquest marc i tot plegat persegueix l’objectiu de contribuir a fer una societat més igualitària en tots els entits. Intento dotar al meu alumnat d’eines crítiques i d’anàlisi. Que no perdin mai de vista el context que les dones, en aquest cas, han tingut i com aquest context les ha condicionat i limitat. Que tinguin sempre present que la poca rellevància pública que han tingut les dones al llarg de la història no ha estat fruit de l’atzar o determinat per diferències biològiques o naturals. Que entenguin quines estructures de poder hi ha hagut sempre al darrere i que per tant, les vegin susceptibles de ser canviades; és per a mi el missatge més important a transmetre. Per molt modesta que creiem que és la nostra posició o contribució, penso que les accions quotidianes, predicar amb l’exemple, el qüestionament constant i l’inconformisme són eines molt poderoses i eficaces. Animo al jovent a no pensar que no poden fer res perquè només poden fer una mica. Els esperono a que facin la seva contribució, que facin un pas endavant per molt insignificant que els hi pugui semblar. L’activisme, en qualsevol causa, és fa diàriament, en la nostra forma de viure i en les nostres decisions.

04/04
Wear your values. Be part of the community.
DISCOVER MORE
Keep reading...
Subscribe to our newsletter and get a 10% discount.
Thank you! You are now part of ALL!
Oops! Something went wrong.
By signing up you agree to receive recurring automated marketing messages from ALL SKINWEAR.